http://www.qrcode.es/es/generador-qr-code/?language=es Tradicions mallorquines: marzo 2014

miércoles, 19 de marzo de 2014

Història de Mallorca


Història de Mallorca

PRIMERES CIVILITZACIONS

Reunim en aquesta etapa dues fases del poblament més antic de les Balears.

La primera, només coneguda per indicis descoberts en aquests darrers deu anys, és representada per la Cova de Muleta, a Sóller, i l'abric de Son Metge, a Valldemossa, on les anàlisis de radiocarboni han donat xifres de 4.000 a 3.000 a. C., relacionades amb la presencia de l'home. Aquestes descobertes han estat una sorpresa, ja que habitualment es considerava que no existía poblament fins pels volts del 2.000, com a resultat dels avenços de la navegació durant les primeres fases de l'edat dels metalls a la Mediterrània occidental.

És, en afecte, a partir dels finals del tercer mil·leni que disposem de documenlació més abundant. D'una banda, la presencia d'alguns megàlits de tipus dolménic (germans dels que es troben a moltes zonas d'Europa i que no tenen res a veure amb les construccions dites també sovint megalitiques própies de Mallorca i Menorca més tardanes, de l'época talaiòtica), dólmens escassos però presents a Mallorca, a Menorca i també a Formentera, segons el recent descobrirnent de Ca Na Costa. Per altra, l'existéncia de coves, bé d'habitació, bé d'enterrament. Es va definint una fase caracteritzada per la ceràmica incisa, amb alguns poblats, com els de Ca Na Cotxera de Muro. Molts altres jaciments són coneguts, pero poc o no gens excavats ni estudiats prou a fons.

EDAT DEL BRONZE

Durant l'edat del bronze (aproximadament entre 1.700 i 1.200 a. C.) trobem a Mallorca i a Menorca un poblament dens i homogeni des del punt de vista de les restes arqueológiques. En canvi, no sabem pràcticament res d'Eivissa.

L'habitació característica són grans cambres rectangulars amb absis que han estat anomenats " navetiformes" perqué la planta recorda la de les navetes mallorquines de l'època posterior, talaiòtica - construides amb parets enormes, que apareixen bé isolades, bé formant conjunts i, en algun cas, poblats grans. Fins fa poc semblaven exclusius de Mallorca, però recentment ha estat descoberta la primera a Menorca (Clariana) i cal suposar que es produiran noves descobertes. Coneixem molt bé els sistemes funeraris de l'época, caracteritzat per petites coves artificials, bé que a vegades també foren aprofitades coves naturals per als enterraments.

Durant molt de temps, aquesta fase ha estat qualificada d'argàrica, perqué hom establia una relació amb la cultura de l'Argar del SE de la Península Ibérica, però només es basava en una certa semblanza de les ceràmiques, llises gairebé sempre, i d'algun instrument de metall: coure o bronze. El terme argàric, aplicat al bronze de les Balears, avui ja no s'utilitza.

ÉPOCA TALAIòTICA

La civilització típica de Mallorca i de Menorca es coneguda amb el nom de cultura talaiòtica, la que els talaiots (grans torres circulars o quadrades) en són un dels monuments mes característics. Quantitat de restes d'aquesta fase a les dues Illes és extraordinaria. Aquest fet és conseqüéncia d'una forta densitat de poblament i al mateix temps de la facilitat de conservació de les construccions, fetes amb grans pedres. Els llocs de vida típics son els poblats, sovint enmurallats, on els talaiots servían de torre central (com a ses Paisses d'Artà) o bé de torres incorporades a la murada. Les necrópolis son, en general, grans coves artificials, però hi ha un cas de tombes construides, a son Real, prop de Can Picafort (Santa Margalida).

A Menorca es típica la tomba monumental, dita naveta, algunes de les quals són monuments espectaculars com la naveta des Tudons prop de Ciutadella. També és exclusiu de Menorca un altre monument, la taula, del qual ha estat discutit si tenia una funció religiosa -com és més probable- o constructiva, com a pilar central d'un edifici. Part dels poblats d'aquesta época talaiòtica continuaren habitats durant el temps romà.

EIVISSA CARTAGINESA

Eivissa és un cas a part dins del conjunt de les Illes, ja que fou l'única que fou objecte d'una colonització cartaginesa total. La data de l'arribada dels púnics, 654 a. C., segons la tradició greco-llatina, que ha estat confirmada, aproximadament, per descobertes arqueológiques molt recents. Es molt probable que durant la primera fase, segles VI, V, fos, essencialment, una factoria, localitzable a l'actual ciutat. Entrat el segle V, la factoria es convertí en una veritable ciutat, de la qual coneixem, sobretot, la gran necròpolis del Puig des Molins. D'aquesta època són també una serie d'establiments rurals, petits, repartits gaire bé per tota l'illa, coneguts a través dels seus cementiris. També cal assenyalar els santuaris fins ara identificats: un en cova (cova des Cuiram, o Cuieram) i altres a l'aire lliure.

ÉPOCA ROMANA

Els romans ocuparen Mallorca i Menorca el 123 a. C. No coneixem el moment de la incorporació d'Eivissa, que sembla que fou per pacte i no per conquesta.

A Mallorca fundaren dues ciutats de nova planta, d'urbanisme netament romà: Palma i Pollentia (Alcúdia), que es mantingueren durant tota l'època romana com a ciutats principals. Altres nuclis urbans, que arribaren a tenir categoría de "municipi' romà, sorgiren de la pervivéncia ó de poblats indígenes de l'època talaiòtica, dels quals l'unic que coneixem amb nom i situació és el de Boceor (o Bocchor) al port de Poliença, però n'existí un altre el SE de l'illa, a ses Salines, i un tercer de situació incerta. Una de les característiques del poblament romà és la continuitat de vida a molts poblats talaiòtics, una part dels quals foren habitats fins als darrers segles de l'Imperi, i la poca quantitat de viles rurals d'estil romà tipic. A Menorca les dues ciutats foren Mago (Maó) i Iamo, habitualment identificada amb Ciutadella; també ni hagué un petit nucli urbà, Sanissera, a sa Nitja. La continuitat dels llocs d'habitació talaiòtics també es força corrent.

A Eivissa continuà la ciutat d'época púnica, que correspon a la Vila actual. Hem assenyalat la zona de SE de Mallorca on han estat descoberts vestigis de cadastre agrícola, del tipus de "centuariació".

ÉPOCA PALEOCRISTIANA

Des de la fi del món romà fins a l'arribada de l'Islam, la historia de les Balears i les Pitiüses és molt incerta, ja que els documents són molt escassos. Un dels punts més ben coneguts és la presencia d'una série de basiliques, mostra del culte cristià, a partir dels segles VI i VII, a Mallorca i a Menorca. Totes corresponen al tipus bàsic de basílica cristiana de la seva època, molt petites. Totes les que coneixem son d'àrea rural, i notés la de l'illa del Reu de Maó es pot relacionar amb la ciutat, la que hi és molt a prop. Es evident, pero, que devia haver-hi temples del mateix tipus a les ciutats.

LES ILLES BALEARS DINTRE DEL CALIFAT DE CORDOVA

L'aparició dels musulmans dintre de l'àmbit balear tingué lloc a principis del segle VI. En aquesta època, la població insular devia desenvolupar una economía bassada en el sector primari, en la pirateria i presentar una societat relativament jerarquitzada. Els seus estaments dominants devien aprofitar el replegament de l'administració bizantina davant l'expansió islàmica per accentuar llur preponderancia sobre el resta de la població tot omplint el buit de poder que va crear a l'arxipèlag l'esfondrament de les estructures polítiques imperials.

El 707, una flota musulmana, dirigida par Abd Allah ibn Musa, fill del governador d'Ifriqiya Musa ibn Nusayr, recalà a les Illes. Sembla que Abd Allah va aconseguir que els poders fàctics balears acceptessin un tractat de pau (ahd). Aquest tipus de conveni garantitzava, a canvi del pagament a la hisenda califat d'un impost de capitació (yizia), el respecte a llurs estructures socioeconómiques i polítiques, a les comunitats que el subscrivien, aixi com la continuitat de les seves creences religioses.

Després del 707, les fonts musulmanes deixen de parlar de les Illes. Aquestes continuaven poblades per gent cristiana que, teòricament, acceptava la sobirania del califat de Damasc, però que, a la pràctica, gaudia d'una autonomia absoluta. L'arxipèlag constituïa un enclavament ben controlat, situat als confins de l'Islam i de la Cristiandat occidental i aquesta peculiar situació havia convertir les seves aigües en un àrea on la pirateria presentava un caràcter endèmic. Per a amplis sectors de la població mallorquina, el saqueig de les embarcacions -musulmanes i, en grau bastant inferior, cristianas- que penetraven en el mar balear constituí, durant tot el segle VIII i primera meitat del IX, la principal font d'enriquiment. La magnitud assolida per les preses va obligar a al-Andalus a llançar la seva incipient puixança naval contra les Illes.

El 848-9, quatre anys després que les primeras incursions normandes haguessin barrejat l'arxipéiag, una ofensiva cordovesa s'abaté sobre Mallorca i obligà a les autoritats autòctones a ratificar el pacte de submissió a l'Islam. Aleshores l'arxipélag ocupava encara una posició excéntrica respecte a la xarxa de víes comercials establerta per l'emirat Omeia al Mediterrani occidental i només així s'explica que el desembarcament cordovés no es clogués amb la incorporació efectiva de l'enclavament balear a al-Andalus.

A mesura que l'emirat de Córdova accentuava la seva projecció damunt el Mediterrani, aumentava l'interés d'al-Andalus per les Illes. La conseqüència lògica d'aquesta evolució va ésser la substitució del pacte de submissió per la integració territorial de l'arxipèlag a l'estat Omeia. Aquesta incorporació es dugué a terme als darrers anys de l'emirat. El 1003, una esquadra cordovesa manada per lsam al-Jawiani, aprofità la desestabilització provocada al si de la societat balear per les reiteradas incursions normandes i desembarca a Mallorca. La població insular oferí una resistencia aferrisada. El focus d'endurança -establerts entorn de les antigues fortificacions romanes: Alaró, Pollentia i Santueri- foren expugnàts un darrera l'altre i el domini cordovés damunt l'arxipélag quedà establert.

A partir de la incorporació de les Illes a l'estat Omeia, es posen les bases d'una nova organització de la societat molt més articulada i complexa que la preexistent. El comerç i les manufactures, dintre de la nova estructura econòmica balear, adquireixen uns índexs de desenvolupament desconeguts fins llavors, mentre que l'agricultura experimenta notables avenços quantitatius i qualitatius. Tot aixó permet un considerable increment demografíc. Les Illes han quedat econòmicament integrades a al-Andalus i queden constituides com una de les grans artèries mercantils del comerç exterior del califat de Córdova.

LA TAIFA DÉNIA-BALEARS (1015-1087)

El règim Omeia, a pesar del seu centralisme administratiu, del seu exércit mercenari i dels seus intents per dotar-se d'un suport social ample, no aconseguí harmonitzar les diverses ètnies que coexistían al si d'al-Andalus ni dissoldre els antics vincles tribals que organitzaven encara els membres d'una mateixa ètnia en nombroses estirps, freqúentment enfrentades entre elles. Quant, a principis del segle XI, els instruments de coacció de qué disposava el califat es distendiren, emergiren aquests elements disgregadors fins llavors contiguts i amagats. Les provincies esquivaran el control de l'administració central cordovesa i s'organitzaren en estats sobirans, les taifes, regits pels mateixos governadors nomenats pels darrers Omeies. Com a conseqüència d'aquest preces de formació, les taifes es poden agrupar en tres categoríes, segons l'origen àrab, berber o esclau de la familia que apareix al davant de cada una d'elles.

Les illes Balears, durant bona part del segle XI, formaren part d'una de les taifes esclaves, la de Dénia. El forjador d'aquesta taifa fou un dels clients de la família d'Almansor, Muyahid ibn Yusuf ibn Ali, el qual va saber aprofitar el progresiu esfondrament de la superestructura califal i aconseguir el control de la provincia de Dénia. Poc després d'haver-se consolidat com a cap d'aquest districte llevantí, Muyahid va'organitzar una campanya contra l'arxipélag balear i l'incorporà, a principis de 1015, a la taifa dienesa.

La integració de les Illes va conferir a la taifa de Dénia un marcat caràcter marítim; cosa que va afavorir el fet que el seus governants es desinteressessin de les realitats peninsulars i es volquessin cap al Mediterrani. El fonament de la seva força -i de la seva prosperitat- va ésser, no l'exércit, sinó la flota. Dintre d'un Mediterrani occidental on la supremacía naval es decantava decididament cap als musulmans, les esquadres dianeses es varen convertir en una amenaça constant per als vaixells i les costes cristianes.

Des de la plataforma de Mallorca, el dianesos, aprofitant llur supremacía naval, emprengueren una campanya contra Sardenya (1016-1017). L'illa fou ràpidament ocupada. Aquesta ofensiva musulmana va desencadenar una réplica per part del pisans, els quals obligaren els dianesos a evacuar la seva última -i efimera- conquesta. Uns anys després, el 1020, Pisa, ara en col·laboració amb Génova, s'imposà de nou a Muyahid i, li borrà definitivament l'enclavament sard, el qual quedà reservat a les dues repúbliques italianes. Aquestes actuacions pisanes i genoveses a Sardenya, que parmeteren als estaments dirigents de les dues ciutats assentar els fonaments d'una penetració mercantil a l'Illa, assenyalem la irrupció del poder naval italià al Tirré. A partir de 1020, algunas àreas del Mediterrani occidental comencen a ésser controlades per les flotes cristianes.

Aquestes àreas eran, però, encara molt estretes i solían estar circumscrites a les franges marítimes situadés davant de les principais ciutats portuàries. L'expulsió dels musulmans de Sardenya no va significar l'ansorrement del poder ofensiu del dianesos i dels mallorquins. Periòdicament, sortien de la capital insular flotes que batían la quasi totalitat de la conca occidental del Mare Nostrum, sense que les poténcies cristianas riberenques aconseguissin conjurar adequadament aquest perill que impedia llur expansió comercial.

Durant el domini dianés, que es va perllongar fins al 1087, les Illes conegueren un època de gran tranquil·litat. La iniciativa al mar no els va ésser arrabassada par les repúbliques italianes i es veieren lliures de tota amenaça exterior. Es probable que part dels quantiosos botins proporcionats per la pirateria fossin invertits en la potenciació de la producció agropecuària i manufacturera. Així contribuiría a explicar els alts nivells de desenvolupament aconseguits per aquest sector en èpoques immediatament posteriors, quan les Illes, perduda la seva supremacía naval, es veieren obligadas a arreplegar-se damunt elles mateixes i a viure de llurs propis recursos.

LA TAIFA DE BALEARS (1087-1115) I EL MEDITERRANI OCCIDENTAL
A PRINCIPIS DEL SEGLE XII

La conquesta de Dénia pels Banu Hud i la incorporació d'aquest districte llevantí a la taifa de Saragossa varen significar l'enderrocament de l'obra de Muyahid. Les Illes es desvincularen, una altra vegada, del marc peninsular i, abandonades a llurs propies forces, tingueren una curta época d'independéncia.

L'economia de la nova taifa balear va bascular -com ja era tradicional- damunt el binomi agricultura pirateria. Només va variar la incidència respectiva de cada un d'aquests dos sectors damunt del conjunt de l'estructura econòmica insular. Al darrer quart del segle XI, es produeix, dintre del món mediterani, una mutació important que tindria conseqüéncies: les potencies mercantils cristianos arranquen al musulmans la iniciativa en el mar. Després d'uns quants segles de batre's a la defensiva davant l'incessant pressió de l'Islam, els italians, catalans i occitans passen ara decididament a l'ofensiva. La consolidació de llurs respectivas expansions mercantils pressuposava l'arraconarnent progressiu de la pirateria musulmana cap a les àreas perifériques, exemptes d'interes econòmic, i l'obertura d'amples espais de seguretat entorn dels principals nusos de comunicacions del Mare Nostrum.

Les Illes, situades quasi al centre mateix del Mediterrani occidental, es veuran prest afectades per aquesta inversió de la relació de forces que operen en la zona. A mesura que la superioritat naval cristiana es va accentuant, els mallorquins es veuen obligats a arreplegar-se paulatinament dintre dels estrets marges de l'arxipéiag, on han d'intentar compensar, a base de la implantació d'uns sistemes de conreus cada vegada més intenses, la davallada irreversible dels botins fruit de la pirateria.

La prova més clara de la nova relació de forces imperant, des de 1090, al Mediterrani occidental la constitueix la croada formada, el 1114, per les principals ciutats mercantils cristianes, des del litoral tarragoní, contra les Illes. Aquest esforç conjunt de pisans, catalans i occitans estava destinat a anul-lar definitivament el poder ofensiu de la taifa balear, a enterrar la pirateria musulmana a l'àrea central de la conca. El poble mallorquí, a pesar de la seva inferioritat de mitjans i de l'escàs suport donat pels almoràvits a les seves demandes d'auxili, va oferir una resistencia tenaç. El setge de la capital Medina Mayurqa es va perllongar des d'agost de 1114 a febrer de 1115; la ciutat i l'Illa foren saquejades a consciencia i el reducte urbà quedà arrasat. L'operació va posar de manifest la difícil viabilitat d'un estat balear mancat de l'ajut d'un rerapaís continental.

L'arxipèleg, poc després de la retirada dels croats, va passar a formar part del califat almorvit, la réplica de l'Islam a la creixent agressivitat cristiana al Mediterrani i a la península Ibérica. La reunificació de totes les taifes sota un mateix aparell estatal va contribuir a restablir l'equilibri al llarg de la frontera que separava els estats cristians occidentals del món musulmà.

LES ILLES ENTRE ELS ALMORàVITS I ELS ALMOADES. L'EPOCA DELS BANU GANIYA
(1157-1203)

El domini almoràvit damunt les Illes, arrasades pels catalans i pisans, es va poder establir sense grans resistencies. La situació va canviar a partir de mitjans del segle XII, quan els almoràvits, desplaçats del Magreb occidental i d'Al-Andalus per l'expansió almoade, es veuen obligats a exprémer els territoris perifèrics del seu califat, els únics que controlaven, a fi d'obtenir els recursos humans i econòmics necessaris per a intentar recuperar els antics nuclis centrals. Els mallorquins, davant les exigencies creixents de la decadent superestructura almoràvit, reaccionen amb aixecaments intermintents a la part forana de l'Illa.

El dominis almoràvits, des del 1157, queden circumscrits a l'arxipèlag balear, governat per Muhammad ibn Ganiya. L'arribada massiva de refugiàts procedents d'Al-Andalus va contribuir a reforçar les posicions dels darrers representarants del legitimisme almoràvit, el Banu Ganiya, els quals, conscients de llur feblesa dintre del context del Mediterrani occidental, varen iniciar un apropament a les cada vegada mes poderosas ciutats italianes. Els genovesos i el pisans obtenen ara les primeres concessions marcantils a les Illes.

Des de l'estratègic enclavament balear, el Banu Ganiya, aprofitant la gran derrota soferta per Abu Yaqub Yusuf a Santarem, passen a l'ofensiva i obren, el 1184, un front de lluita a Ifriqiya, el domini almoade no estava encara consolidat. La resposta almoade va consistir a empényer als invasors cap als confins orientàls d'lfriqiya i, al mateix temps, estimular aixecaments antialmoràvits a les Illes. La superioritat dels almoades es va imposar als dos camps de lluita i l'arxipèlag fou incorporat, entre 1187 i 1203, al califat de Marràqueix.

LA CONQUESTA DE MALLORCA

La incorporació de les Illes a la Corona d'Aragó es el resultat de la conjunció d'una série de factors d'índole molt diversa, entre els que sobresurten: el replegament de la puixança almoade al Mediterrani occidental després de la derrota de les Navas de Tolosa, la creixent força econòmica i política de la burgesia al si de la confederació i la necessitat del feudalisme catalano-aragonés de neutralitzar, per mitjà d'una ampliació de patrimonis, l'erosió provocada en les seves conques per la penetració progressiva de l'economia monetaria al camp. La captura de dues embarcacions barcelonines per una esquadra balear un rutinari incident de pirateria no pas mes greu que molts d'altres que ja havien succeit en el passat fou deliberadament aprofitat, en produir-se en unes circumstàncies oportunes, pels estaments interessats en la conquesta de l'arxipèlag per justificar un trencament de relacions i desencadenar una ofensiva contra les Illes.

L'exércit català va desembarcar a Santa Ponça i a Sa Porrassa. Els musulmans mallorquins intentaren rebutjar la invasió, porò foren derrotàts el 12 de setembre de 1229, al coll de Sa Batalla. Pocs díes després, l'exércit cristià inicia el setge de la capital insular. La plaça, ben morada i aprovisionada, oferí una llarga resistencia que es prollongà fins al 31 de desembre de 1229.

El invasors pogueren mantindre un assetjament tan llarg perqué, des de ben prest, comptaren amb la col-laboració d'alguns distrietes rurals que els avituallaran. Caiguda Medios Mayurqa en poder dels catalans, els musulmans es refugiaren a les àreas muntanyoses. La resistencia islàmica, acantonada en unes contraries molt pobres, en no poder rebre reforços de les altres Illes ni de Barbarie, donada la superioritat naval cristiana, va anar apagant-se lentament. Els darrers reductes foren expugnats a mitjans de 1332, durant la tercera estada del Conqueridor a Mallorca, cosa que no significa que la població islàmica fos totalment erradicada de l'Illa després de la conquesta, sino que continuaren vivint a Mallorca contingents de musulmans en un nombre impossible de calcular.

EL REPARTIMENT DE LA PART FORANA DE MALLORCA ENTRE EL REI I ELS MAGNATS QUE PARTICIPAREN EN LA CONQUESTA.

Una vegada expugnats els darrers reductes de la resistencia musulmana a la serra de Tramuntana, el Conqueridor i els membres de la noblesa catalano-aragonesa proceciran a repartir-se la ciutat i les contraries rurals de Mallorca d'acord amb llurs respectives aportacions militars i financeres a la campanya. Jaume I es reservà aproximadament la meitat del recinte urbà i de la part forana; els quatre magnats que l'havien acompanyat en l'empresa -Nunyo Sanç, el bisbe de Barcelona, el comte d'Empúries i el vescomte de Bearn- es repartiren l'altra meitat de la capital i dels camps insulars.

El repartiment de la zona rural es féu a partir de les circumscripcions admnistratives creades pels musulmans, els ayza. Al Conqueridor li varen correspondre vuit i mig dels tretze districtes en qué havia estat organitzada l'Illa, els nobles es distribuiren el quatre i mig ayza restants. El sobirà va conferir una part de les terres que li havien partocat als ordres militars, membres de l'aristocracia i la burgesia catalanes, institucions eclesiàstiques i ciutats que havien donat suport a la conquesta: la resta el va anar cedint paulatinament als repobladors que acudiren a instal·lar-se a l'Illa. Cada magnat, a la seva volta, va distribuir una part de la seva porció entre els membres de la seva comitiva.

La majoria dels participants en aquestes primeres adjudicacions de terres es desprenqueren dels seus lots i els cediren en us de fruit als camperols a canvi d'un cens o, en virtut de convenis de tipos feudal, a canvi del manteniment d'un cavall armat per a la defensa de l'illa, fet que va donar lloc a l'aparició de les primeres cavalleries al llarg del camp balear.

EL REPARTIMENT D'EIVISSA I FORMENTERA

La conquesta de les Illes Pitiúses es pot considerar com una prolongació de la de Mallorca, encara que la iniciativa, en aquest cas, no corregué a càrrec de la monarquia, sinó dels estaments nobiliari i eclesiàstic. L'abril de 1235, Guillem de Montgrí, Nunyo Sanç, comte del Rosselló, i l'infant Pare de Portugal arribaren a un acord per emprendre conjuntament la conquesta d'Eivissa i Formentera. La resistencia serraina es va concentrar a la ciutat d'Eivissa, l'únic nucli fortificat, que fou presa per assalt el 8 d'agost de 1235.

Acabades les operacions militars, els tres magnats procediren a repartir-se les Pitiüses, d'acord amb el nombre de combatents aportat per cada un d'ells. El castell i la ciutat d'Eivissa foren dividits en tres parts iguals, una per cada un del tres porcioners, amb la particularitat que el comte i l'infant tindrien en féu de Guillem de Montgrí els immobles que els havien pertocat. La producció de les salines -les instal·lacions es mantigueren indivisas- va quedar repartida a perpetuitat en quatre parts, dues de les quals foren assignades a Guillem de Montgrí, una a Nunyo Sanc i la quarta a Pere de Portugal. La part forana d'Eivissa també fou repartida en quatre porcions, de desigual extensió, però d'idéntic valor, els quartons, dues de les quals correspongueren a Guillem de Montgrí, una al comte del Rosselló i l'altra a l'infant. L'illa de Formentera fou repartida d'acord amb aquests mateixos criteris i coeficients de distribució.

LES PRIMERES ESGLÉSIES MALLORQUINES, SEGONS LA BUTLLA D'INNOCENCI IV DE 1248

Acabat el repartiment de Mallorca, tant el rei com els magnats varen procurar atraure cap a llurs terres insulars la mà d'obra necessaria per a assegurar la seva explotació i defensa mitjançant la concessió de contrates agraris molt favorables al camperol. Paral-lelament, la monarquía i la Santa Seu, a fi d'estimular l'afluéncia de pobladors cap el nou enclavament insular, otorgaren a tothom que s'intal-lés a Mallorca importants avantatges fiscals, socials, polítiques i espirituals.

Els pobladors -de procedencia molt diversa, entre els quals sobresortien els catalans, seguits dels occitans i dels italians- s'esparciren, amb densitat desigual, al llarg de les diverses contraries rurais de l'Illa. A poc a poc, a fi d'atendre llurs necessitats religioses, anaren sorgint, al mig dels camps de conreu, una serie d'esglesioles. Aquest temples, de dimensions reduïdes i d'una gran simplicitat constructiva, s'edificaren entre el 1232 i el 1247, puix que lnnocenci IV els va acceptar i legalitzar el 12 d'abril de 1248. La butlla en qüestió no es una acta fundacional, sino la mera ratificació per la Santa Seu de les estructures eclesiàstiques improvisades a Mallorca pels nous pobladors. Aquestes primeras esglésies no es distribueixen d'una forma equilibrada per tota la part forana de l'illa.

Coexisteixen àrees de condensació de temples -les contraries del Pla- amb àrees de dispersió, la serra de Tramontana, el Migjorn i tota la franja litoral- cosa el que reflexa la desigual distribució de la població a la zona rural de Mallorca en aquella época.

LA CREACió DEL REGNE DE MALLORCA

A l'estiu de 1262, Jaume I, en el marc d'una asamblea celebrada a Barcelona, en la qual varen participar els dos infants i els principals consellers del monarca, va disposar que, a la seva mort, la confederació catalano-aragonesa s'escindís en dos estats sobirans i independents: la Corona d'Aragó própiament cita, integrada pels regnes d'Aragó, Valéncia i el Principat de Catalunya, i el regne de Mallorca, constituit per l'arxipèlag balear, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i la senyoria de Monipellier. El primer seria heretat por l'infant Pere (el Gran) i el segon per l'infant Jaume (II de Mallorca).

Aquestes disposicions successóries entraren en vigor el 1276, quan es produi l'óbit del Conqueridor. Els dos estats resultants d'aquesta divisió territorial -a la qual no trobam cap justificació mínimament racional- eren molt distints. Un d'ells, la Corona d'Aragó, controlava quasi el 90 % dels territoris a partir dels quals es va efectuar el repartiment i apareix com un regne territorialment compacte, económicament viable, políticament equilibrat i militarment fort. El regne de Mallorca, en canvi, estava integrat per un conjunt de petits territoris geogràficament dispersos i molt distints quant a llurs plantejaments económics.

La superestructura estatal, en aquest cas, no es recolzava en una unitat geogràfica ni sócio-econòmica, cosa que comprometía seriosament la seva viabilitat. La disparitat de plantejaments econòmics existent entre els distints districtes territorials del regne de Mallorca es veié, a mes, agreujada per la falta d'un sistema monetari únic i propi: a l'arxipèlag -en tant que el sobirà no exercis el dret que el facultava per a encunyar moneda propia, corria el reíal de Valencia; pels comtats pirinencs circulava, amb caràcter exclusiu i a perpetüitat, el diner barceloni, a la senyoria de Montpellier s'emprava la moneda melgoresa. El legat del Conqueridor al seu segon fill constituía, doncs, un estat feble situat a una àrea estratégica, en xocaven i es neutralitzaven diversos imperialismes contraposats.

El govern mallorquí, a fi de preservar la seva sempre precària independencia, es veié obligat a desenvolupar una delicada política exterior, equidistant de Barcelona, Paris i Génova.


LA PENETRACIó MERCANTIL DELS MALLORQUINS AL SI DE LA CONFEDERACió
CATALANO-ARAGONESA ABANS DEL TRENCAMENT DE RELACIONS DE 1285

La corona, a fi de potenciar l'articulació económica de l'arxipèlag a la resta de la confederació, va concedir als ciutadans balears, abans fins i tot d'haver acabat la conquesta de Mallorca, importants exempcions aranzelàries a les principals places mercantils de la Corona d'Aragó. Mentre les Illes estigueren integrades al si de la confederació, els seus mercaders pogueren gaudir, sense grans entrebancs, d'aquestes exoneracions duaneres. A partir de la creació de regne de Mallorca com estat independent, després del 1276, els comerciants mallorquins, en canvi, es veieren sotmesos, en el desti dels seus viatges per la Corona d'Aragó, a una creixent pressió fiscal, incompatible amb les franqueses que els havien estat atorgades pel Conqueridor.

Aquesta situació es va perllongar fins al setembre de 1283, quant Pare el Gran, en plena guerra de les Vespres Sicilianes, va ratificar, a fi d'assegurar-se l'ajuda mallorquina mentre durés la contenda, les antiguas exempcions aranzelàries de qué gaudien els ciutadans balears a les principals ciutats de la confederació. El comerç mallorquí a la Corona d'Aragó, a jutjar per la informació continguda en el document del comte-rei, presentava un marcat caràcter perifèric i marítim. Els mercaders balears tendían a concentrar llur activitat a les contrades litorals, sense endinsarse gaire en les àreas interiors: l'única penetració en profunditat és la que condueix a Saragossa passant per Lleida.
EL REGNE DE MALLORCA DURANT LA GUERRA DE LES VESPRES SICILIANES

El Mediterrani, al llarg del segle XIII, s'havia convertit en el principal centre gravitatori de l'economía occidental. Per les seves aigües discorrien bastants de les principals rutes del comerç internacional. Dintre d'aquesta vasta àrea estratégica, Aténas en general i Sicilia en particular ocupaven una posició privilegiada. Als seus ports afluien totes les víes marítimes que enllaçaven les dues conques del Mare Nostrum.

Aquestes regions del sud d'ltàlia, a partir de 1268, passen del domini dels Stauffen al de Carles d'Anjou, comte de Provença. El nou rei de Sicília, tot just acabada de consolidar la seva posició al mezzogiorno, emprén una agressiva política expansiva aprofitant el suport incondicional que li dispensa el Papat, els efectes de la qual es deixen sentir ben prest per tot el mar llatí. Les restants potencies mercantils de la zona observen amb recel com es va formant paulatinament, en torn de l'enclavament sicilià, una espécie de talassocràcia capas de controlar les rutes que connecten entre si les dues conques del Mediterrani.

L'entesa angevino-pontificia va provocar la interferencia de dos conflictes paral-lels. La rivalitat franco-aragonesa va entrar amb contacte amb l'enfrontament güelf-gibelí el va polaritzar. Si el bandol güelf es va agrupar entorn del príncep francés, el gibel-linisme, com a reacció de defensa, es va organitzar darrera Pere el Gran, casat amb Constança de Suàvia, filla del darrer governador imperial de Sicília. La burgesia catalana, alarmada pels efectes que la prepotencia angevina al Mediterrani central podría provocar damunt la seva expansió marítimo-mercantil, va procurar afavorir aquest acostament dels gibel-lins a la cort de Barcelona. A l'estiu de 1282, el odï que feia anys que es venia congregant va esclatar. Els catalans, aprofitant un aixecament antiangeví, desembarcaren a Tràpani i aconseguiren que Pere el Gran fos proclamat rei de Sicília.

Amb aquesta intervenció aragonesa, el conflicte sicilià perdé el seu caràcter de guerra localitzada i esdevingué un enfrontament internacional, davant el qual cap dels estats riberencs del Mediterrani es pogué mantenir al marge. La llarga guerra de les Vespres Sicilianes presenta una questio clara, el primer semestre de 1285: abans d'aquesta data, l'escenari principal dels esdeveniments estava situat al sud d'ltàlia. A partir de principis de 1285, el centre dels esdeveniments es desplaça cap a la frontera septentrional de Catalunya. Durant la primera fase del conflicte, el regne de Mallorca -encara que, més o menys encobertament, la burgesia insular va col-laborar amb els catalans a la conquesta de Trinàcria- va aconseguir mantenir-se neutral; però, quant el bandol franco-angevi va passar a l'ofensiva, el neutralisme mallorqui es va esfondrar.

Les collades pirinenques controlades per Jaume II de Mallorca adquiriren, de sobte, una importancia estratègica decisiva, la que coincideix amb el centre mateix del àrea conflictiva. El regne, per la pròpia dinàmica dels esdeveniments, es veié obligat a decantar-se per un dels dos blocs i va optar per la coalició franco-angevina. La cort de Perpinyà, davant la pressió creixent dels croats, va obrir el comtat del Rosselló a l'exércit francés, des d'on aquest va penetrar a Catalunya. Les tropes creades van xocar amb l'aferrissada resistencia presentada per la ciutat de Girona i amb la superioritat tàctica de la flota catalana i va fracassar tant en un camp com en l'altre. El que es va iniciar com un passeig militar va concloure amb un apressurat replegament.

Quant els catalans, l'octubre de 1285 recuperaren la iniciativa, el primer que feren fou aprofitar el transitori ensorrament del potencial ofensiu de la coalició franco-angevina per a reincorporar a la Confederació les Illes Balears, cosa que va reforçar notablement les seves posicions al Mediterrani occidental. L'alineament de Jaume II al costat dels croats va provocar el trencament de la integritat territorial del regne de Mallorca. La guerra, a partir de 1286, perd força i es dilueix en una série de conflictes localitzats. Un dels fronts actius, durant aquesta segona fase, continua essent la frontera que separa el Rosselló de la resta de Catalunya, escenari de periòdiques incursions recíproques. El conflicte, des de 1290, discorre per canals diplomàtics, els quals, després de llargues negociacions, desembocaren en la pau d'Agnani (1295).

La Corona d'Aragó, en virtut de les clàusulas d'aquest tractat, es veurà obligada, a canvi de la infeudació de Còrsega i Sardenya, a renunciar nominalment a Sicília, en regnarà una branca col-lateral del casal de Barcelona i efectivament a l'arxipèlag balear, que serà reintegrat, a finals de 1298, a Jaume II de Mallorca.

SORTIDES REGISTRADES PEL PORT DE MALLORCA DURANT EL PRIMER TRIMESTRE DE 1284

Un petit registre conservat a l'Arxiu Históric de Mallorca - el Llibre de llicéncies per barques - ens ha permés reconstruir totes les sortides de vaixells insulars - i estrangers en qué hi anà enrolat algun mariner balear - registrades al port de Mallorca entre el 23 de genrer i el 18 de març de 1284. Durant les nou setmanes que cobreix el Llibre abandonen la capital insular 32 embarcacions mallorquines, 23 de les quals es dirigeixen cap al Magreb, 3 cap a la Corona d'Aragó, 2 cap a Eivissa, 2 cap a ports andalusos, una cap a Colliure i un altra cap a Génova. Els ports de Barbarie es revelen, doncs, com el destí preferent de la flota balear. En ple hivern, surten aproximadament tres vaixells per setmana cap al Magreb. Com que del Llibre de llicéncies no s'ha conservat, del darrer quart del segle XIII, cap mes exemplar, no ens és possible distingir, en el tràfic mercantil que s'hi reflecteix, els trets conjunturals dels estructurals.

Pareix probable, si més no, que anualment, des d'abril fins a septembre, aquesta preponderancia del litoral berber dins el moviment naval central en torn del port de Mallorca, sense perdre el seu caràcter dominant, devia disminuir un poc en profit de trajectes de més llarg redol d'acció, com podrían ésser el Mediterrani oriental i l'àmbit atlàntic.

LA CONQUESTA DE MENORCA

Menorca des de la firma del tractat de Capdepera (1231), presentava, dintre del context balear, unes característiques peculiars: continuava poblada pels musulmans, els quals, a canvi d'acceptar formalment la sobirania del comte-rei i de pagar-li un impost anual, gaudien d'una ampla autonomia. El port de Maó, una vólta conquerida Sicília, ocupava una posició estratègica respecte a les rutes marítimes que connectaven el litoral català amb l'enclavament sicilia. D'aquí que, quant els catalans, com a represalia per l'alineament de Jaume II de Mallorca en el bàndol franco-genoví, reincorporen l'arxipèlag a la Confederació, la comunitat islàmica mallorquina tingué els seus díes comptats. La conquesta es dugué a terme en ple hivern i es va desenvolupar amb una gran repidesa (entre el 5 i el 22 de gener de 1287).

El gros de la població musulmana fou reduida a l'esclavitud, una part de la qual romangué in situ, en poder dels grans beneficiaris del repartiment de l'Illa i la resta fou venuda en els mercats de la Corona d'Aragó i de Sicília. Menorca, segons Ramon Muntaner, fou repoblada amb "bona gent de catalans, com negun lloc pot ésser ben poblat".

REINCORPORACió DEL REGNE DE MALLORCA A LA CORONA D'ARAGó

La creació del regne de Mallorca per Jaume I fou sempre molt mal vista pels seus successors, els quals consideraven, des del primer moment, que l'existencia de l'estat mallorquí lesionava llurs drets hereditaris. La iniciativa successoria del Conqueridor no va gaudir tampoc del suport de l'alta burgesia catalana, la qual contemplava com, a mesura que la cort de Penpinyà obria consulats propis a ultramar, disminuia i s'atenuava el control que, a través del Consell de Barcelona, podia exercir damunt el comerç exterior balear. Pere el Gran, a principis de 1279, quan el regne insular tot just acabava destronar la seva independencia, ja havia obligat, aprofitant la seva superioritat militar, el seu germà, Jaume II de Mallorca, a reconéixer oficialment que administrava els territoris que li va legar el Conqueridor no com a sobirà, sino en qualitat de vasall del comte-rei.

Arrel d'aquest acord de Perpinyà, el regne de Mallorca, sense perdre aquest títol, va passar d'un estat sobirà i independent a un marc conjunt de districtes territorials de la Corona d'Aragó dotats d'una ampla autonomia, autonomia que, arribat el moment oportú, podría ser abrogada i restaurada així la inicial unitat político-administrativa de la Confederació.

Poc després de 1340, Pere el Ceremoniós va considerar que ja es donaven les condicions necessàries, tant en el pla interior com en l'internacional, per intentar la reintegració del regne de Mallorca al si de la Corona d'Aragó. El comte-rei, amb el suport incondicional de la burgesia catalana, va exigir a Jaume III de Mallorca, després d'acusar lo d'haver trencat la fidelitat que li devia pel fet d'haver encunyat moneda barcelonina falsa a Perpinyà, que li tornés el domini directa dels territoris que administrava en qualitat de vassall seu. Dàvant la lògica negativa del mallorquí a plegar-se a aquestes exigències, el Ceremoniós va envadir les llles, les quals, sense gran resistencia, foren ocupades el juny de 1343. Els comtats del Rosselló i la Cerdanya oferiren, en canvi, una endurança bastant més aferrissada i no pogueren ésser incorporats fins al juliol de 1344.

Aquestes pérdues territorials col-locaren Jaume III de Mallorca en una situació molt precària que fou aprofitada per la monarquía francesa per a recuperar el domini directa de la senyoria de Montpeller. Felip VI, l'abril de 1349, va comprar per 40.000 escuts d'or tots els drets de qué gaudia el monarca mallorquí damunt d'aquella senyoria, quantitat que aquest va invertir íntegrament en l'organització d'una esquadra destinada a la reconquesta de l'arxipèlag balear. L'empresa va fracassar a Llucmajor, on Jaume lIII, el 25 de novembre de 1349, va trobar la mort. La reinserció del regne de Mallorca -exclosa la senyoria de Montpeller- a la Corona d'Aragó, des d'aquesta data va adquirir caràcter irreversible.

LA REVOLTA FORANA

El que s'ha vingut denominant la crisi de la baixa edat mitjana va conéixer, pertol arreu, fortes pulsions socials. A Mallorca, la gestació de la modernitat va comportar una creixent contestació social contra les estructuras vigents. Aquesta contestació es va materialitzar -en dos aixecaments de les classes baixes contra eis estaments privilegiats: la Revolta Forana i la Germania.

La revolta forana fou un moviment impulsat peis camperois contra les classes tendistes de Ciutal -cavaliers, ciutadans i mercaders-, a fi d'atenuar el control de qué disposaven aquestes damunt els organismes de govern de l'Illa i aconseguir una distribució mes justa de la pressió fiscal. Els menestrals, a pesar de la seva condició urbana, feren causa comuna, durant la major part de l'enfrontament, amb els pagesos; degut al fet que, com elis, es consideraven insuficientment representats en el General i Gran Consell. El motiu conjuntural de l'alçament fou l'inici, a començament de l'estiu de 1450, d'una sublevació de les terres de reialenc. La resposta dels pagesos davant aquesta nova exigencia fiscal va consistir en una marxa cap a la ciutat, que romangué assetjada durant una setmana. L'operació, que es va tancar amb un triomf psicològic i polític dels forans, va contribuir a donar volada a la revolta.

La intransigencia deis estaments privilegiats, l'esburbada actuació del governador i la inhibició de la Corona coadjuvaren

La radicalització progressiva dels plantejaments dels revoltats, els quals, en el curs del primer semestre de 1451, assetjaren tres vegades la capital. L'aixecament fou sofocat, durant el segon semestre d'aquest mateix any, per un contingent militar enviat des de Nàpols per Alfons el Magnànim. Desmontada la revolta, la monarquía es veié obligada a examinar la qúestió mallorquina, a fi de trobar una solució acceptable per a les dues parts implicades en el conflicte. La sentencia de 1454 va consistir en aunar de l'organització política tradicional de l'Illa. Es varen adoptar algunes mesures per sanejar la gestió pública i eliminar la corrupció, però es va mantenir, de les velles estructuras, tot el que era essencial. La finalitat de la sentencia era clara: reformar lleugerament uns organismes de govern desfasats, a fi de perllongar llur vigencia.

EDAT MODERNA

MALLORCA A LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XVI

A Mallorca, durant la primera meitat del segle XVI, varen tenir lloc una série d'importants esdeveniments, com van ser: les primeres actuacions del Tribunal de la lnquisició, fundat l'any 1490, contra els jueus conversos; les lluites de bandolers entre diverses famílies nobles, dividides en clans, cada un d'ells amb la seva corresponent clientela de bandolers; les plagues de fam provocades per les males collites de grans de la década final del quatrecents i començaments del XVI, i les contribucions en homes, naus i doblers a les guerres de Nàpols i expedicions nord africanes de Ferran el Catòlic, com la defensa de Bugia l'any 1515, que fou dute a terme pel virrei Gurrea amb una flota integrada por tres mil homes.

D'entre tots aquests fets, destaca la revolta de les Germanies, protagonitzada pels menestrals de Ciutat i els pagesos, a començaments del regnat de Carles I, després d'haver-se produit l'alcament de les Germanies de Valencia i de les Comunitats de Castella. Es tractà d'una clara reacció, com he havia estat l'alçament forà de l'any 1450, contra els nombrosos impostos instituits per cobrir el desequilibri generat a la balança de pagaments comerciàls, a causa de l'excés de géneres importats per damunt els exportats. Aquells que no varen voler abraçar la causa agermanada emigraren a Eivissa, com es el cas del virrei Gurrea, a Menorca o a Catalunya, o es refugiaren darrera la murada d'Alcúdia, en resistiren tres assetjaments de l'exércit agermanat. Per l'octubre de l'any 1522 va desembarcar un cos de l'exércit enviat pels Regents de Carles V per a esclafar els agermanats i retornar a la situació de 1521. Ciutat fou ocupada el març de l'any 1523.

La Germanía va aguditzar el bandolerisme, endémic de llavors ençà a l'Illa, mentres seguíen les males collites de cereals i els augments dels preus augmentava el malestar social. Durant la primera meitat del segle XVI, per altra banda, foren nombrosos els atacs dels pirates a diversos punts de l'Illa, la qual cosa va motivar, a la segona meitat de la centuria, la construcció de bon nombre de talaies i torres costaneres, al litoral, amb la finalitat de prevenir incursions d'aquest tipus.

Caries V estigué a Mallorca en dues ocasions: la primera vegada va fer escala a Alcudia, quan es dirigida a Alger a assestar el cop a Tunis l'any 1535. Ciutat de Mallorca fou el punt de concentració de l'armada que el 1541 pretenia l'expugnació d'Alger que va acabar amb un fracàs rotund. Els anys 1601 i 1603 es va tornar a intentar la conquesta d'aquell niu de pirates que obstaculitzava la lliure navegació pel Mediterrani, amb la col-laboració de mallorquins, peró hom no hi reeixí.

PORTS D'IMPORTACió DE CEREALS A MALLORCA DURANT EL SEGLE XVI

Mallorca va ser una zona habitualment deficitaria quant a la seva producció de blat. Més de la meitat de les seves collites durant aquesta centúria varen ésser insuficients per cobrir les necessitats internes de consum de l'Illa, la qual cosa va forçar a recórrer a importacions de grans des de tota una série de mercats subministradors de l'exterior. La dependencia per a la subsistencia de la població de l'Illa dels cereals importats des d'aquests mercats fou en determinats anys crucial. No gens menys, vull indicar que no es poden identificar els ports d'embarcament de cereals amb els mercats abastidors. Durant el segle XVI, el principal mercat fou essencialment el mercat sicilià, seguit del barbaresc nord-africà, el sard, el castellà, els dels altres regnes de la Corona d'Aragó, el del migdia francés i el de la Península Italiana.

A finals del segle XVI, comançaren a decaure les importacions de blat sicilià, i varen començar a cobrar importància les que procedien del Bàltic, les quals prosseguiren durant tot el segle XVII, transportades amb naus holandeses, flamenques o engleses.

IMPORTACió D'ESCLAUS A MALLORCA DURANT EL SEGLE XVI

Com a consecució d'una activitat molt en boga durant l'edat mitjana, el primer terç del segle XVI a Mallorca va conéixer un tràfic d'importació i exportació d'esclaus prou vigorós. Els esclaus solían ésser musulmans, els quals en arribar a Mallorca ja tenien senyor -metges, mercaders, propietaris agrícoles, artesans i alguns canonges- que els usaven per treballar la terra, en la construcció de Ciutat, per al servei domàstic, per a realitzar intercanvi amb esclaus cristians o amb qualque individu que es trobava captiu fora de l'Illa, i sobretot els mercaders, els solían adquirir per a la compra-venda.

Les sortides acostumaven a fer-se a fi de rescatar qualque esclau cristià que hagués estat empresonat, o en el cas que un mercader el remitís a un particular que residís fora de l'Illa, i fins i tot va arribar a sortir algun esclau llibert per dedicar-se a algun ofici en un altre país. Solíen pagar "drets d'entrada i d'axida" a la Universitat, dret que s'arrendava a un "col-lector" que bestreia una quantitat a l'altre, el qual li permetia la recaptació. El seu lloc de procedencia era divers, bé que el nucli de major importació fou l'illa de Sicília, seguida de Sardenya, Llevant i Nàpols. Quant a l'exportació, el lloc de major absorció era Alger.

MALLORCA SOTA ELS AUSTRIES

Les principals institucions autònomes de govem que regentaven l'Illa, com el Gran i General Consell, els jurats, els sindics clavaris, etc. juntament amb els càrrecs dependents directament del poder reíal, com el Virrei o el Procurador Reíal. Els càrrecs representatius d'aquestes institucions es renovaven anualment pel sistema d'insaculació -o de "sort i sach" és a dir, mitjanqant l'extracció de l'interior d'una bossa, on figuraven els noms dels candidats a la plaça, d'un nom d'entre ells, règim molt oposat al monopoli perpetu dels càrrecs.

Destaca aquí la fundació de la Reíal Audiència l'any 1571, per intentar posar ordre a l'embrollament complex de jurisdiccions.

Les jurisdiccions especials que existíen a l'Illa, dificultaven enormement la repressió del bandolerisme i l'administració de justícia amb agilitat i rectitut.

GUERRA DE SUCCESSió

Les Illes, després d'haver acceptat com a legítim hereu de la Corona d'Espanya Felip de Borbó l'any 1701 , varen prendre partit, com la resta de regnes de la Corona d'Aragó, l'any 1706, per l'Arxiduc Carles d'Austria, el qual proclamaran legítim sobirà. Amb el nom de Carles III. A partir d'aquest moment, Mallorca i Eivissa varen militar públicament en la defensa de la causa austriacista, àdhuc fins després d'haver finalitzat la Guerra de Successió i haver-se firmat la pau d'Utrecht (1713) entre les grans poténcies europees. Amb aquest tractat es va estipular, entre moltes altres coses, el fet que la Monarquía hispànica cedís el domini de l'Illa de Menorca a Anglaterra.

Malgrat l'acord internacional, ni catalans, ni mallorquins ni eivissencs varen volar reconéixer Felip V com el seu sobirà a causa de la desconfiança del manteniment de les seves lleis privatives, furs, privilegis i franqueses amb qué s'havia governat fins llavors i des de temps ancestrals, tal i com havia ocorregut ja amb Valencia i Aragó.

Després d'ocupacio de Barcelona, el día 11 de setembre de 1714, els darrers territoris que es varen resistir a caure sota el domini felipista, a causa de la tenacitat del darrer Virrei austracista Marqués de Rubí, foren Mallorca i Eivissa, les quals no es rendiren completament fins que l'esquadra comandada pel Cavaller d'Aspheld va provocar-ne la rendició entre juny i juliol de l'any 1715.

DECRETS DE NOVA PLANTA

Pels Decrets de Nova Planta, l'antic Regne de Mallorques, esdevingué provincia. Va passar a exercir-hi l'autoritat suprema el Capità General, el qual reemplaçà l'antic càrrec de virrei; es va abolir el Gran i General Consell i el substituí en les seves atribucions la nova Reíal Audiencia reformada; va cessar el sistema de la insaculació -"sort i sach"- per a l'extracció dels oficis de jurats, els quals foren també suprimits. Llurs facultats en els assumptes administratius i econòmics els recollí un nou Ajuntament, compost a Palma por 20 regidors vitalicis, 12 el d'Alcúdia i als restants pobles d'acord amb llur població, tots ells anomenats per la Reíal Audiència. Els regidors de Palma, nom que adoptà Ciulat de Mallorca, eran designats pel Rei previ informe de la Reial Audiencia; s'aboliren també ols oficis de mostasser, executor, batlle, veguer, sindic, claver , morber, comptador, bollador i altres.

Foren derogades les disposicions sobre estrangeria per tal que els càrrecs poguessin ésser exercits també pels no naturals de les Illes. Els oficis menors de Ciutat devien ésser designats per l'Ajuntament, com el clauer, auditors de comptes, etc. L'Intendent va substituir el Procurador Reíal, mentre que desaparegué l'antiga autonomia econòmica i financera de l'illa i es congelava el dret foral mallorquí.

OCUPACIONS ANGLESES DE MENORCA

Menorca, el segle XVIII, com a conseqüència de la Guerra de Successió de la Corona d'Espanya va conéixer una série de dominacions alternatives al llarg de la centúria. L'any 1701 reconegé com a sobirà Felip de Borbó, i el 1706 davant la intimidació d'una esquadra anglo-holandesa, els austriacistes s'ensenyoriren de l'illa, amb l'excepció del castell de San Felip, en resistiren partidaris de Felip de Borbó. Els assetjats varen rebre auxilis de França el gener de 1707. S'apoderaren de tota l'Illa i desencadenaren un moviment de represalies contra els austriacistes.

El mes de setembre de l'any 1708, una esquadra anglo-holandesa desembarca les seves forces i s'apoderà de l'Illa a fi de restituir-la teòricament a l'Arxiduc Caries, per l'any 1712 després de l'ascens de l'Arxiduc al tren de l'Imperi Austríac, fou substituït el pabello austríac per l'anglès, situació que es confirmà pel tractat d'Utrecht de l'any 1713. Ens trobam amb la primera dominació englesa que dura fins el 1756, moment en qué els francesos, en iniciar-se les hostilitats de la Guerra de Successió s'apoderaren de l'illa, amb la intenció de restituir-la a Ferran VI, a condició que sortís de la seva neutralitat i donés suport a França enfront llur enemiga comuna Anglaterra, oferiment que el sobirà espanyol rebutjà. Amb la Pau de París (1763), va tornar a mans dels englesos fins que l'any 1781 una esquadra franco-espanyola expulsà els englesos, dins les operacions conjuntes d'ajuda als colons nord-americans insurgents i d'hostigament als britànics, s'inicià una breu etapa de govern espanyol.

L'any 1798, coincidint amb la guerra finisecular que va mantenir Espanya amb Anglaterra, aquesta tornà a ocupar Menorca, aquesta vegada efimerament, fins l'any 1802, data en qué per la pau d'Amiens fou retornada ja d'una manera definitiva a la Monarquía hispànica.

COMERÇ, IMPORTACió I EXPORTACIó A FINALS DEL SEGLE XVIII

A finals de l'edat moderna, és a dir, a les darreres décades del segle XVIII, s'evidencia el fracàs de les Illes en l'intent de ser autàrquiques en materia de cereals. Continuaren produint-se desequilibris importants entre la quantitat d'aliments produíts a les Illes i els que es necessitaven per assegurar el sustent de llurs habiiants. D'aquí que la població illenca depengués completament de les importacions de cereals i bestiar de tota una série de mercats subministradors de l'exterior per a la seva subsistencia. En contrapartida, les Illes tenían poc que oferir. La Societat Econòmica d'amics del País, fundada a Palma l'any 1778, va intentar sense éxit el foment de la producció d'altres géneres que podía oferir Mallorca, com oli, aiguardent, panses o ametlles, per a que el nivell de les exportacions pogues a vegades aconseguí d'equilibrar les importacions, particularment de cereals, que constantment calia efectuar per a la supervivéncia de la població.

HISTòRIA CONTEMPORàNIA

L'estancament econòmic coincident amb la crisi de finals de segle XVIII i mantingut durant la guerra d'independència i els anys següents fins a la mort de Ferran VII, fou seguit per un procés de recuperació i canvi. Es passà d'una economía agrària i autàrquica a una economía de mercat amb la qual començà l'època pre-capitalista de les Illes que durà fins al començament del gran turisme a mitjans del segle XX.

El 1838 s'inaugurà la primera línia regular de vaixells de vapor entre la Ciutat de Mallorca i Barcelona. Així quedaren normalitzades les comunicacions marítimas i es pogué produïr la conseqüent ampliació del mercat i ruptura de l'autarquia tradicional. Paralelament es desenvolupà el comerç amb les Antilles i altres ports americans (Buenos Aires, Río de Janeiro, Nova York, etc.), el qual s'efectuà amb vaixells de vela de petites companyies familiars que feien rutes triangulars considerablement remuneratives.

Tot aixó estimulà la producció agrària, la que, a poc a poc anà abandonant els cultius d'autosubsisténcia i substituint-los per altres productes de bona col-locació en els marcats exteriors, com es el cas de l'ametller. La introducció de l'arada amb rodés de ferro, dels adobs i, sobretot, l'accés a la propietat rústica per part de la burgesia i dels petits propietaris, antics jornalers que adquiriren finques, contribuíren notablement al canvi rural que es produeix, fins al punt que es pot considerar que l'economía agrària de les Illes era óptima cap al 1930.

La desamortització afecta només a 1.362 Ha, extensió de les 46 finques que foren adquirides par 62 compradors. Però on tingué veritable importancia va ser a les àreas urbanes: Moltes plaçes de Ciutat eran antics convents i a alguns pobles l'expansió urbana es pogué fer a costa de les finques desamortitzades. Especial importancia va tenir la bonificació de terres ocupades per prats i albuferes i que amb l'ajuda de les técniques extractives d'aigua donà lloc a una considerable expansió del regadiu. En 1848 es donava per acabada la dessecació del prat de Sant Jordi, a l'est de la Ciutat de Mallorca. La introducció del molí de vent acoplat a una bomba hidràulica i l'establiment de les grans finques del Prat convertí aquella àrea en una de les hortes de Mallorca.

L'any 1860 es donaven per acabadas també les obres de dessecació de l'albufera, operació que dugué a terme una companyia anglesa, la qual, si bé no aconsegui els objectius que es proposava, que era cultivar les noves terres, sanejà la comarca de paludismes i permeté cultivar les terres próximes. Amb la introducció del molí de vent i més tard de les bombes hidràuliques mogudes per motors d'explosió i electricitat, l'àrea de regadiu que es limitava a sa Marina i a les sínies dels voltants de l'albufera, s'estengué terra endins i convertí les àreas de secà en l'horta més important de Mallorca (Muro-Sa Pobla).

Apartir de 1872 en qué les vinyes franceses foren destruides per la filoxera, la demanda de vins par part d'aquell país donà lloc a l'expansió de les vinyes insulars, les quals arribaren a ocupar mes de 30.000 Ha. Pero el 1891, refetes les vinyes atacades, França posà un aranzel que acabà amb aquell comerç. El mateix any la filoxera arriba a Mallorca i hi destruí les plantacions, les quals, donades les noves condicions de marcat, no tornaren a ser plantades. Així començà la gran expansió de l'ametller que avui caracteritza el paisatge rural de Mallorca i Eivissa.

EL MOVIMENT OBRER

Cap a l'any 1869 comencen a organitzar-se d'una forma continuada els primers nuclis del moviment obrer. Observam que a les èpoques democràtiques, com la I República, la II i els anys 1977-79, hi ha un desenvolupament més fort del moviment obrer que a les èpoques de dictadura o democracia retallada.

El moviment obrer ha tingut sempre unes caracteristiques ben diferenciades a cada illa i la seva coordinació no ha estat mai massa ferma. Cada illa té unes circumstàncies económiques propies i el moviment obrer hi segueix directrius diferenciades. Les opcions obreristes que trobam són: sindicalisme d'inspiració internacionalista (A.I.T.) en un principi: sindicalisme socialista (U.G.T.), anarco-sindicalisme (C.N.T.-C.R.T.) i sindicalisme d'inspiració catòlica.

Les publicaciones obreristes foren moltes fins l'any 36. Hem de remarcar: El Obrero Balear, socialista; Cultura Obrera, anarco-sindicalista i Nuestra Palabra, comunista. Hi hagué alguns intents d'unitat. Al començament hi hagué cooperació amb el republicanisme i sobretot amb la Federación Obrera Menorquina, que fins l'any 1930 va conservar la unitat de les centràls obreres.

Les poblacions on el moviment obrer fou mes important foren les més industrialitzades: Ciutat de Mallorca, Inca, Llucmajor, Manacor, Felanitx, Sóller i Esporles pel que fa a Mallorca: Maó, Ciutadella i Alaior pel que fa a Menorca, i la ciutat d'Eivissa. A Formentera hem d'assenyalar els nuclis de treballadors de les salines.

Els sectors amb mes organitzacions obreres foren els de la construcció, sabaters, fusters, treballadors del molí, tèxtil i camperols. Una activitat molt important fou el cooperativisme. Els conflictes amb vagues foren nombrosos. Els més importants foren els de començament de segle i els dels anys 1919, 31, 33 i 36. Amb la dictadura del general Franco, la repressió del moviment obrer va ésser molt forta i només a partir del 1970 trobarem noves organitzacions de treballadors amb característiques prou diferenciades de les que hi havia hagut fins al 36, ja que el modèl econòmic de les Illes, sobretot de Mallorca i Eivissa, es veurà molt afectat pel turisme massiu. Remarquem, a les eleccions sindicàls, la importancia de C.C.O.O., U.G.T., U.S.O. i G.S.U.T., l'S.T.E.I. en el camp educatiu i la Unió de Pagesos, sobretot a Mallorca i Eivissa, malgrat que en aquest sector hi hagi dificultàts d'organització a causa de la influencia del caciquisme.

La industria, abans de marcat caràcter artesanal, es desenvolupà en la segona meitat del segle XIX impulsada pel tràfic comercial. Primer fou la tèxtil i després, el 1870, la del calçat (Inca) i orfebrería (Menorca), s'afegiren a les industries agrícoles (oli, sabó, vins, aiguardents, etc.). Aquest procés s'intensificà durant el segle XX i s'ampiià a altres grups industrials generalment encaminàts al consum interior.

Cap al 1870 els capitals formats en l'empresa comercial, especialment d'ultramar, comançaran a entrar en el joc de l'economía insular. El 1872 fou creat el banc "Crèdit Balear". De la mateixa època és el "Banc Balear", la sucursal del Banc d'Espanya i la del Banc de Barcelona, i posteriors la Caixa d'Estalvis (1883), el Foment Agrícola de Mallorca (1890), el Banc de Sóller (1890), el Banc de Felanitx (1883), el Banc Agrícola de Pollença, el Foment Industrial i Mercantil de Llucmajor, i d'altres. Aquesta activitat financera continua al llarg del segle XX amb la creació del Banc Agrari de Balears (1912), Banc de Sa Pobla (1922), Banc del Progrés Agrícola (1917), Banca March (1926), Banc de Manacor (1920), les caixes Rurals impulsades pel Bisbe Campins, etc. Moltes d'aquestes entitats més tard foren absorbides pels grans bancs peninsulars.

Al mateix temps que les comunicacions marítimes milloraven, les interiors també ho feien. Des del 1846 en qué la xarxa de carreteres passà a les mans d'Enginyers de Camins s'inicià una modernització i ampliació de la xarxa viària. En 1872 el ports passaren a dependre de les Juntes d'Obres de Port, les quals planificaran i dugueren a terme considerables millores i ampliació de les instal-lacions portuaries. Finalment, el 1875 s'inaugurà el primer ferrocarril de Ciutat de Mallorca a lnca, el qual posteriorment arribà a altres poblacions, i el 1913 començà a funcionar el de Ciutat a Sóller, que més tard fou electrificat.

Tot aquest procés posava les Illes en una forta dependencia de l'exterior com ho demostren les crisis de la vinya i la que paralitzà l'economía insular amb motiu de la guerra colonial de 1898, les quals determinaren modificacions en les estructures, realitzades cap al 1910.

Al llarg del segle XIX i XX la població experimenta un notable creixement a causa de la disminució de la mortalitat i l'augment de la natalitat. Encara en el segle XIX hi va haver mortalitats extraordinaries, com la de la pesta bubònica d'Artà, el 1820, la pesta groga de 1821 i la de 1870, i el cólera de 1865. Però el que retardà més l'evolució demogràfica va ser l'emigració produïda per la crisi de finals de segle en qué les Illes disminuiren els seus efectius absoluts. El corrent emigratori continua moderadament fins al 1960 en qué les Illes es convertiren, a causa del turisme, en receptores d'un fort corrent immigratori procedent del Sud de la península.

L'etapa pre-capitalista a les Illes acabarà amb l'aparició del fet turistic i la intervenció del capital multinacional en la seva economía, cosa que augmentarà la dependencia de l'exterior.

LA GUERRA CIVIL

L'alçament militar del 18 de juliol trobà a Mallorca una débil resistència a causa, en part, de l'actitud del gobernador republicà que es negà uns dies abans a donar armes als homes del Front Popular. El moviment militar fou dirigit pel general Goded, el qual , una vegada assolit el control de la situació, partí cap a Barcelona, on morí. Els dies 20 i 21 es declarà una vaga general a ciutat i en pobles coro Pollença, Manacor, Sóller, Binissalem, sa Pobla i Esporles, així com diversos moviments de protesta. Començaren les primeres repressions efectuadas per elements de Falange principalment.

A mitjans d'agost es produi el desembarcament del comandant Bayo entre Portocristo i Punta Amer, amb tropes provinents de Menorca. Després dels primers moments de confusió entre les tropes insurrectes, el front s'estabilitzà entre Portocristo i Son Servera. Al cap de poc arriba el Conde Rossi amb les tropes italianes que portaven ajuda militar pagada pel mallorquí Joan March al govern italià. Bayo esperava la capitulació de l'Illa, que no es produía, mentre que la superioritat tècnica italiana començava a ferse notar. Davant aquesta situació, el govern de Madrid ordenà la retirada de les forces republicanes de Mallorca i les féu tornar a la península. La repressió de gent d'esquerres continua i es féu mes dura.

Pel que fa a Menorca, a pesar que també hi va haver un intent d'insurrecció dels militars contra la República, un grup d'oficials i soldats de Ma6 i Es Castall detingueren Josep Bosch, cap de les forces insurrectes, i el fusellaren juntament amb altres oficials. La gent mes significativa de la dreta i capellans fóu empresonada. Després del bombardeig de 18 de novembre foren afusellats altres dretans i capellans. l'arribada de José Brandaris significa el comengament de l'organització d'una vertedera economía de guerra. Després de la caiguda de Barcelona la situació torna desesperada i pel febrer del 1939 es negocia la rendició de l'Illa. La repressió hi fou forta.

El 18 de juliol Eivissa restà sota el poder franquista fins que en fou alliberada per les tropas d'en Urribarry i d'en Bayo. La ciutat fou atacada per l'aviació franquista i pel setembre l'Illa fou abandonada per les tropes republicanes. La repressió hi tingué la tònica iniciada a Mallorca.

Història de la llengua mallorquina


viernes, 14 de marzo de 2014

El Cosso

El Cosso (o El Coso) és la més antiga i nombrosa de les penyes que participen en el marc de la festa de Sant Agustí de Felanitx. Els seus membres es denominen coseros. Creada l'any 1984, destaca per el seu caràcter festiu, irònic i reivindicatiu.


Història de la penya[modifica | modifica el codi]

Neix l'any 1984, com una tabola espontànea en el decurs de la vadellada que se celebrava en aquesta localitat anualment, cada 28 d'agost, coincidint amb la jornada central de les festes en honor a Sant Agustí d'Hipona. La bauxa i la parafernàlia típica de les vadellades hi eren present, encara que de forma molt irònica. Amb els anys ha esdevingut tot el contrari, sent en l'actualitat majoritàriament antitaurina i convertida expressament en una paròdia del món taurí. En l'actualitat la penya destaca per el seu caràcter festiu i reivindicatiu.
Per la seva naturalesa anàrquica i descentralitzada quant a organització, la penya mai ha volgut ser institucionalitzada, ja que perdria part del seu sentit insurgent.
En el transcurs de l'existència del Cosso, dins la localitat han sorgit altres penyes que celebren la festa cada una a la seva manera, com s'Espaseta, Els Bous, El Venao, Burladero, s'Estocada, Los Embolaos, etc. Existeixen en l'actualitat una vintena d'aquestes penyes, encara que el Cosso segueix sent la més nombrosa, amb diversos centenars de membres.
Es calcula que al Cosso arribaren a ser més d'un milenar de penyistes, molts dels quals amb els anys han anat formant les seves pròpies colles, especialment després de l'any 2000, en què diversos membres del Cosso foren detinguts "per desordre públic i desobediència" a causa d'una disputa dialèctica amb membres dels cos de la Guardia Civil [1]
L'any 2006, les persones que organitzaven els actes de la penya, anomenats "la Indirectiva", anunciaren la seva retirada després de vint anys al capdavan. L'any següent, el 2007, part de la penya es va posar en desacord amb la nova organització i es produí una escissió en el si de l'organització. Tanmateix, la festa continuà com en anys anteriors, però amb els penyistes portant dues versions de les camisetes. L'any 2008 hi va haver novament un relleu dins l'organització i la situació va tornar a la normalitat.
L'any 2011 es produïren una sèrie d'incidents a la sortida de l'ofici del Convent quan alguns agents de la Policia Local ruixaren amb gas lacrimògen a membres de la penya el Cosso [2] Tot plegat tengué lloc quan les autoritats convidades, entre elles la presidenta del Consell de Mallorca Maria Salom, passaven davall el pal·li. Més de 30 persones foren ateses pels serveis mèdics com a resultat de la flitada. Tanmateix, l'equip de govern del PP i la mateixa Policia Local elaboraren un informe, posteriorment enviat a Fiscalia, pel qual s'imputen faltes i delictes per desordres públics a fins a 12 felanitxers i felanitxeres, membres de la penya el Cosso. Actualment el procés judicial continua obert.

Indumentària[modifica | modifica el codi]

La vestimenta recorda a la indumentària típica dels Sanfermines. Consta d'una camiseta blanca, amb un disseny diferent cada any i un mocador vermell al coll. El disseny de les camisetes sempre porten els colors negre, i el groc i vermell de la bandera catalana.
La penya s'autogestiona a través de la venda de camisetes, de les quals se'n venen entre 500 i 1.500 cada any.

Sa Jaia Corema

La Vella Quaresma és  la representació gràfica de la Quaresma. Té la forma d'una vella arrugada i xaruga, amb set cames que va perdent d'una en una a mesura que van passant les setmanes de Quaresma. Va vestida com una pagesa mallorquina (on es coneguda com a Jaia Corema o Jaia Serrada) o menorquina (S'àvia Corema) o com una vella catalana. Fins i tot era tradició a itàlia (La Quaresima Saggia). A les mans duu o bé dos bacallans, o bé un bacallà i una graella.
Es deia que era l'encarregada de procurar que els infants mengessin peix per Quaresma; se'ls amenaçava dient-los: "Si menges carn, sa Jaia Serrada vindrà i se t'endurà".
Durant els dies de carnaval, el rei Carnestoltes i la vella Quaresma mantenen una lluita; la vella Quaresma acaba guanyant i s'abandonen les lleis del rei Carnestoltes; els banquets, la festa boja i el desordre donen pas al dejuni, l'ordre i la calma. Segons la tradició, els menjars abundants es canvien per un règim de sopes amb oli, verdura i aigua. Només els diumenges es podia menjar peix.

jueves, 13 de marzo de 2014

El parado de Valldemossa

BALLS POPULARS

El Parado de Valldemossa

Valldemossa ha estat un dels principals nuclis d’exhibició i manteniment dels balls i la música populars de Mallorca, gràcies a les activitats d’El Parado de Valldemossa, agrupació local que va popularitzar el ball mallorquí, traient-lo de l’àmbit de les festes agràries, religioses o familiars i donant-lo a conèixer al gran públic.
Aquests balls populars han rebut l’atenció de personatges i viatgers arribats a la illa, i també d’artistes plàstics que han interpretat els seus colors i moviments, com és el cas del pintor Josep Coll Bardolet, l’obra del qual ha contribuït a difondre les imatges dels balladors arreu del món.
Ara, l’espai de la Fundació Cultural Coll Bardolet dóna un nou impuls a aquesta activitat tan lligada a Valldemossa, en record de les relacions del pintor amb l’agrupació i les imatges de balladors que tan sovint va realitzar.

Balls Populars